Famílies
“El millor regal que una família pot fer als seus fills és una bona educació”
La sobreprotecció
En la bibliografia s’ha documentat, extensament, aquest fenomen. Igualment, en diversos apartats, s’han comentat les conseqüències negatives que provoca a la docència. Per aquest motiu se sol·licita a les famílies que posin esment en l’educació dels fills, en relació amb els centres educatius i els docents.
Ningú discuteix que les famílies es preocupin, òbviament, per l’educació dels seus fills, també en els centres escolars. De fet, no se’n preocupen prou.
El que sí que es qüestiona és la forma i els motius pels quals, habitualment i, quasi exclusivament, es manifesta aquesta preocupació: la pressió per apujar les qualificacions i posicionant-se a favor de l’estudiant, davant qualsevol adversitat, sense consultar prèviament. Els docents no són adversaris, i molt menys, enemics dels estudiants.
Hi ha altres característiques, típiques de la sobreprotecció, que interfereixen negativament en la relació amb els docents i en l’ensenyament, perquè condueixen a frustracions que no toleren.
Entre les més comunes s’observa que després de la darrera advertència, solen creure que hi ha infinites oportunitats addicionals. A més, tenen per costum pensar que les opinions, decisions, etc., dels docents són variables com les dels seus progenitors. És a dir, que en funció de la insistència poden recaure cap al costat favorable als seus interessos.
Per altra banda, no és adequat parlar malament dels docents ni desautoritzar-los, en presència dels alumnes, encara que hi hagués motius sobrats per fer-ho. Com tampoc fer-los partícips en converses, referents a l’educació, i segurament a molts altres temes, pels quals no tenen ni la formació ni la maduresa suficient.
Així doncs, instem als pares i mares a dialogar sobre qualsevol malentès, o desavinença, amb les persones adients, abans de posicionar-se. I, si és possible, deixar de sobreprotegir els infants i adolescents per no reproduir, infinitament, les “generacions de vidre.” [21]
Lamentablement, el destí final de la sobreprotecció serà l’odi i el racisme.
Els fills sobreprotegits no podran competir amb els fills d’immigrants, majoritàriament menys aviciats i, per tant, amb més capacitats. Aquests, en unes condicions difícils i amb molt patiment, acabaran assolint un progrés que, una part de la societat no acceptarà de bon grat, i menys si es superada.
“No expliquen”
S’ha dut a terme un gran esforç per introduir noves metodologies a l’ensenyament.
Alguns docents, conscients de la necessitat d’adoptar les que compten amb major solidesa i evidències, s’han format i continuaran fent-ho, perquè saben que mai tindran prou coneixements.
No obstant això, la seva transferència a la pràctica de l’ensenyament, no està exempta d’obstacles.
El trencament amb la tradició, que sovint, encara majoritàriament perdura —la “classe magistral”— crea reticències a l’alumnat acostumat a ser un ésser passiu en l’aprenentatge. Avesat a fer veure que escolta l’explicació interminable del docent, mentre la seva ment aprofita per viatjar al seu món, o fins no fa tant, a entretenir-se amb el mòbil.
Així, el canvi de metodologia, en la qual l’aprenent és un subjecte actiu, significa que l’estudiant ha d’estar treballant en aquelles activitats que el docent ha preparat, perquè aprengui allò que aquest li vol ensenyar. A partir d’aquí, li sorgiran dubtes i cometrà errades, en les quals rebrà petites ajudes i explicacions, per superar-les i corregir-se. És el procés conegut com a regulació.
Aleshores, aquesta metodologia esdevé una molèstia. Els estudiants ja no es poden dedicar als seus afers o al mòbil i, a més, els suposa un esforç, que no estan avesats a fer. Situació que s’agreuja quan sols la desenvolupa una minoria de docents del centre o, sovint, un de sol, que ha decidit apostar pel canvi.
Com deveu suposar, les molèsties es converteixen en queixes contra els docents “innovadors” que arriben a l’equip directiu del centre i a les famílies, habitualment expressades en l’exclamació: “el professor no explica!” A partir de la qual es generen els malentesos i actuacions entre docents, famílies i equips directius, llargament comentats en aquestes pàgines.
Per tant, no és estrany que molts docents desisteixin de dur a terme “noves,” o millor dit, altres metodologies, que a més comporten més treball i sacrifici pel docent, que la tradicional classe magistral sense problemes. Excepte que no aprenen, com demostren, una vegada i una altra, les proves internacionals. Però aquest és un detall sense importància.
Acords
En diferents apartats s’ha fet referència als avantatges d’utilitzar la tecnologia i a la facilitat, que comporta el seu ús, en la comissió de frau en l’aprenentatge.
A part de les tècniques tradicionals, l’entrada de la tecnologia va introduir el “copiar i aferrar” que va constituir la forma principal d’engany, durant un llarg període. Però, actualment, la irrupció de la IA, suposa un repte enorme per a l’ensenyament i una greu distorsió a l’aprenentatge.[39] A causa, principalment, per la distorsió que suposa en la regulació.
Si l’alumnat pot confondre al docent, fent veure que sap allò que realment no coneix, el docent no podrà ensenyar-li perquè dona per fet que ha adquirit els coneixements.[10][32][18]
També pot establir un greuge comparatiu amb altres alumnes, que sense utilitzar aquestes eines, poden haver obtingut unes qualificacions inferiors als estudiants que les han fetes servir i, per tant, amb menor esforç i coneixements.
Totes aquestes situacions i altres, poden ser una font inesgotable de conflictes i malentesos entre estudiants, docents i famílies.
Per aquest motiu, Escola Virtual proposa la signatura d’un acord en relació amb el frau, que inclogui un codi de bones pràctiques. Els estudiants, familiars i docents es comprometran a respectar-lo durant el curs, per tal de prevenir confusions i situacions conflictives.