Per què?
“Un cop comencem a pensar, ningú no sap què pot sorgir d’aquesta activitat, excepte que moltes coses, objectius i institucions acabaran probablement alterades. Tot pensador posa en perill una petita part d’un món aparentment estable, i ningú no pot predir què sorgirà, llavors, en el seu lloc”. John Dewey
L’escola pública: declivi intencionat
Els centres educatius no són —no haurien de ser— centres assistencials que entretenen els alumnes mentre esperen que els pares i mares acabin de treballar.
Tampoc són hospitals socials, que han de solucionar tots i cadascun dels problemes[52] de la societat: l’educació sexual, la discriminació de gènere, el racisme, la violència masclista, l’educació viària, l’incivisme, l’ús responsable d’internet, l’educació emocional, el respecte pel medi ambient, els valors democràtics, “l’emprenedoria,” l’educació per la pau, el consumisme, etc.
Ni són centres per a l’experimentació amb gasosa pedagògica, a partir de noves metodologies sense evidència ni control,[36] moltes de les quals duen implícit un menyspreu cap als coneixements.[9]
Aquesta política educativa, promoguda per les respectives Conselleries d’Educació, resten temps de dedicació als coneixements, a la propedèutica, que s’ha de sumar a la reducció del seu nivell d’exigència, fins a uns mínims que s’aproximen a la ignorància.
Aquest fenomen, totalment intencionat, va en contra dels alumnes més desafavorits, ja que no poden assumir el cost d’assolir aquests coneixements per una via alternativa. [14]
A més, aquesta situació afavoreix els centres d’educació privats i concertats, els quals romanen com els únics que imparteixen prioritàriament aquests coneixements i, per tant, disponibles, exclusivament, per als fills de les famílies que s’ho poden permetre.
Paral·lelament, aquests centres, privats i concertats[34] no deixen de rebre favors administratius, de les institucions públiques,[33] que acaben convertint-se en favors econòmics.
A tot això s’hi ha de sumar l’aprovat general i la inflació de qualificacions, habitual, com es discuteix en l’apartat “si no vols problemes, aprova tothom”.
La finalitat de tot plegat és destruir l’educació com a motor de l’ascensor social.[53] De manera que els estrats socials superiors siguin exclusius de les classes socials que la “naturalesa” els ha reservat. Estalviant-se haver de competir amb les classes socials inferiors, amb educació superior i més preparades.
Benvinguts a “l’heredocràcia”.
De les editorials a les Big Tech
A finals del segle XX i principis del XXI, l’educació estava al servei de les grans editorials (pàg. 78)[2]. Les famílies havien de fer front a les despeses de la renovació de llibres, que amb prou feines consistia a canviar la coberta.
Actualment, s’hi ha afegit la compra del portàtil, habitualment un Chromebook, sovint costejat per les institucions públiques per tal d’afavorir, amb els nostres imposts, el compte de resultats de Google.
A l’anterior, se li ha de sumar la tirallonga d’aplicacions “educatives” i “gratuïtes”, que les grans Big Tech ofereixen perquè, els docents més “moderns i innovadors”, els hi proporcionin tota mena de dades dels alumnes. Aquestes són utilitzades per construir “patrons” de comportament i d’aprenentatge, amb les quals entrenen les respectives IA amb finalitats comercials, i amb la intenció de manipular la voluntat de les persones,[2][3] com va demostrar l’escàndol Cambridge Analytica.
Fins i tot, aquestes multinacionals, agrupades en la corporació CAST, adaptaren a l’ensenyament una metodologia, anomenada DUA, que comporta l’ús d’un conjunt d’aplicacions, amb les intencions esmentades. La seva exitosa promoció va convèncer les administracions educatives, les quals l’acabaren imposant a través de la llei,[15] i mitjançant els cursos de formació del professorat, impartits per organismes com el CEP, els sindicats i les mateixes Conselleries d’Educació.
Per altra banda, el 2024, després de més d’una dècada de l’entrada massiva d’internet als centres educatius, INTEF va trobar adequat publicar unes orientacions sobre la protecció de la privacitat en l’àmbit educatiu. Un exemple clar de la vocació de servei públic de les institucions educatives.
No deixarem que malmetin el talent dels docents
El sistema educatiu és un autèntic desastre.[6]
Començant pel desgavell legislatiu, amb modificacions cada canvi de govern; la incompetència de les administracions educatives; la desorientació docent impulsada pels canvis metodològics,[9][44] sense evidències científiques;[38][35] la deficient formació pedagògica del professorat;[10] tant la inicial com la contínua; la inexperiència pràctica dels docents de les Facultats d’Educació, que ensenyen als futurs mestres, sense haver tornat a posar un peu, a un centre educatiu, d’ençà que en van ser alumnes;[10] la baixa qualitat pedagògica dels equips directius;[12] les ràtios elevades;[48] la manca d’avaluació del professorat; la invasió burocràtica;[11] la sobreprotecció familiar[6] i escolar dels estudiants;[3] la sobrequalificació[23][24] de l’alumnat, contraposada als baixos resultats que obtenen a les proves internacionals;[39] l’absoluta manca d’idoneïtat de les proves d’oposicions al cos docent;[45][49] etc.
Però, que els responsables de l’educació siguin incapaços d’aprofitar el talent dels docents, no significa que no en tinguin.
Escola Virtual posa a disposició de l’ensenyament, el talent dels docents que el vulguin compartir. Perquè, així, els alumnes puguin aprendre al marge d’aquest sistema que el menysprea.
Aprofitem el voluntarisme i el sobreesforç[2] dels docents, no per apuntalar més temps un sistema en runes, sinó per construir una alternativa de qualitat, que faci vergonya a tots aquells que s’omplen la boca amb la paraula “vocació”.
Aquesta alternativa és la que vol representar Escola Virtual.
Docents sí, militants no
“[…] el carácter competencial de este currículo invita al profesorado a crear tareas interdisciplinares, contextualizadas, significativas y relevantes y a desarrollar situaciones de aprendizaje donde se considere al alumnado como agente social progresivamente autónomo y gradualmente responsable de su propio proceso de aprendizaje.”[15]
“El paper del docent és fonamental, atès que ha de ser capaç de dissenyar tasques o situacions d’aprenentatge que permetin la resolució de problemes, l’aplicació dels coneixements apresos i la promoció de l’activitat dels estudiants”.[14]
“[…] Si en el transcurso de este proceso, toda la tarea de regulación recaía en el educador, el trabajo que comportaba era demasiado árduo para que se pudiera llevar a cabo con éxito. En un contexto de exprimentación siempre se está dispuesto a dedicar más horas de las habituales, pero no es posible mantener dicho ritmo por mucho tiempo (pàg. 10).”[2] .
“[…] Aún así, se ha podido constatar que es muy difícil que el profesorado pueda elaborar buenos materiales didácticos debido, amén de otros problemas, especialmente a la falta de tiempo (pàg. 12).”[2].
Els docents no tenim l’obligació de ser militants de l’educació. Com els metges, per exemple, tampoc treballen, de forma ordinària, igual que en el període de la pandèmia de la COVID. I ningú, per aquest fet, els acusa de manca de vocació.
A més, seguint l’analogia mèdica, als metges (docents), a més d’atendre cada dia els pacients (alumnat), ningú els exigeix que inventin els tractaments o medicaments (disseny dels recursos didàctics), en funció de la malaltia que pateixen.
En canvi, a l’entorn educatiu, s’ha passat a prescindir dels llibres, i a què cada docent hagi de crear, dissenyar, modificar, cercar, inventar, pensar, adaptar, etc., els seus propis recursos.
Com si la creació individual, mescla, còpia directa, o fins i tot, la fotocòpia, poguessin ser superiors als recursos produïts per un equip de persones amb dedicació exclusiva. Com si els països capdavanters de l’educació, ho fossin, gràcies al fet que els seus docents són capaços d’elaborar uns materials d’una qualitat didàctica superior als de la resta del món.
Mentrestant, del que sí que gaudeixen aquests països és d’equips de professionals especialitzats, pertanyents a institucions públiques o fundacions, que elaboren aquests materials. Posteriorment, són publicats per elles mateixes, o per editorials privades que ofereixen les seves pròpies versions. Alguns exemples són: OpenSciEdu, NSTA, NSF, SQA, Salters-Nuffield, BSCS, etc.
És a dir, que mentre el nostre sistema educatiu fa aigües de per tot, es responsabilitza[36] als nostres docents de dur a terme tasques que, pels professionals dels països que són admirats pels seus resultats educatius, serien considerades extraordinàries, addicionals i estrambòtiques. Ells no acceptarien fer-les perquè no són el seu deure, mentre que aquí se’ls acusaria de falta de vocació.
Burocràcia o “burrocràcia”
A més del temps dedicat a la creació de tasques didàctiques i a la regulació —conèixer les dificultats d’aprenentatge dels alumnes per saber com ajudar-los a superar-les—, s’ha de comptabilitzar el temps dedicat a l’elaboració d’informes. Tot i que pugui ser difícil d’entendre, des del punt de vista de l’Administració la sobreabundància de burocràcia[11] està plenament justificada.
Encara que la connexió no sigui evident, l’excés de burocràcia està relacionada amb l’absència d’avaluació de la qualitat de la docència o, si ho voleu dir d’una altra manera, amb l’absència d’avaluació dels docents.[12][13]
L’administració educativa té una carència absoluta de personal, amb els coneixements pedagògics necessaris, per dur a terme una avaluació formativa dels docents.[12]
De fet, moltes de les persones que ocupen càrrecs en les institucions, o l’administració, són antics docents que deixaren la docència cansats del que descriuen com “aguantar la canalla”. Actualment, també estarien cansats “d’aguantar les famílies sobreprotectores” i cansats “dels equips directius que les consenten.”
Així doncs, l’avaluació del docent és substituïda per l’elaboració de la immensa burocràcia. El bon docent és aquell que compleix amb tota la paperassa i, per tant, demostra interès als ulls dels seus superiors. Al contrari, aquells que no l’emplenen són els que no mostren interès per l’educació, són els dolents.
Mentre nuen, no fan corda. Tampoc es pot repicar i, alhora, anar a la processó. Llavors, el temps que els docents dediquen a la burocràcia és el temps que no dediquen ni a crear tasques, ni a la regulació, ni a l’atenció de les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat.
Per altra banda, la introducció de nova burocràcia permet a l’administració aparentar que està al cas, que “fa coses”, que “treballa” per millorar el sistema educatiu. És a dir: fer veure que tot canvia perquè, realment, tot continuï igual.[48]
Alumnes sobreprotegits
La sobreprotecció[20] dels fills, per part dels seus progenitors, va camí de ser la pandèmia més llarga i amb conseqüències més nefastes, que la COVID.[*]
La sobreprotecció no queda aïllada a l’àmbit familiar. S’estén al món educatiu.
Els alumnes sobreprotegits no toleren les frustracions —habitualment per les qualificacions— ni l’autoritat dels docents, perquè els pares i mares han renunciat a tenir-ne.
Aleshores, quan en els centres educatius es genera una situació que no els és favorable es crea un conflicte. Aquest arriba a les famílies que, sense dubtar-ho, es posicionen en contra del docent. Així, el cas arriba a l’equip directiu, el qual no solucionarà el problema. No pot, perquè té l’origen en l’àmbit familiar. Per tant, normalment, l’esquiva agafant la drecera que més li convé: fent claudicar el docent.
Ja fa anys que, en els centres, davant qualsevol discrepància, predomina la política que prioritza la posició favorable a les famílies.[10] Es tracta de prevenir-les de qualsevol disgust per evitar que es generi alarma social. Tendència accentuada des de l’existència de les xarxes socials. El motiu és que els conflictes perjudiquen el prestigi i, per tant, els interessos electorals dels càrrecs electes del món educatiu, des de l’equip directiu fins al càrrec de conseller.
Aquestes decisions aparquen el conflicte, a canvi de retroalimentar la sobreprotecció i de duplicar-la: l’actitud de l’alumnat surt reforçada, i queda sobreprotegit a casa i al centre educatiu.
El fenomen s’expressa amb major intensitat quan els progenitors estan separats i pateixen desavinences greus. Habitualment, competeixen, l’un contra l’altre, per augmentar la confiança del fill i erosionar la que pugui existir amb l’altre membre de la parella.
En aquest cas, el docent actua d’enemic exterior, que permet estrènyer el vincle interior. Estratègia molt coneguda en l’àmbit polític. Aquesta situació deriva en una cursa, entre els progenitors, per veure qui es posiciona amb major fermesa en contra del malvat docent i en defensa de l’estudiant.
“Si no vols problemes, aprova tothom”
El títol que encapçala aquesta columna sol arribar a l’oïda dels docents per dues vies. Una, pels altres docents, en forma de consell pedagògic o “vital”. I l’altra, per part de l’alumnat. En aquest segon cas, és més freqüent en forma d’amenaça, que de suggeriment pietós.
Haver rebaixat el nivell d’exigència dos cursos, respecte a fa dues dècades, ja no és suficient perquè l’alumnat aprovi.[39]
No obstant això, suspendre un estudiant és pràcticament impossible.
Per una banda, l’allau de burocràcia que comporta convida a desistir.
Per l’altra, la intervenció dels pares, sovint amb la complicitat de l’equip directiu, que sol consistir en l’amenaça de portar el cas a Inspecció, provoquen que la immensa majoria dels docents acabin per renunciar, i aprovar tothom. És el que en castellà es coneix com el “aprovado del miedo.”[27]
Així doncs, com pot ser que continuï existint un fracàs escolar tan elevat? Molt senzill, només suspèn aquell alumnat que, en el centre educatiu, és una autèntica “estàtua vivent” i, per desgràcia, és molt nombrós. Encara que, si els pares pressionen, com s’ha esmentat abans, fins i tot en aquests casos, el fill sobreprotegit, segurament, també acabarà aprovat.
D’aquesta manera s’ha aconseguit l’objectiu perseguit: millorar les estadístiques del fracàs escolar, encara que continua sent dels més alts d’Europa.
Per tant, amb aquesta estratègia “tothom” hi surt guanyant. L’alumnat, els pares, l’equip directiu, i la Conselleria. Els docents, també, en teoria. Perquè, tot i haver quedat desautoritzats, els diuen que, tanmateix, a final de mes cobraran igual.
Finalment, quan arribin les proves internacionals, PISA, PIRLS i TIMSS, tocarà aparentar estranyesa pels vergonyosos resultats aconseguits.[39]
Benvinguts a la tirania de l’alumnat.[58]
Les pantalles
El mal ús dels dispositius electrònics als centres educatius, sobretot del mòbil, ha generat una onada reaccionària en contra d’emprar la tecnologia amb finalitats educatives.
L’ordinador o el mòbil sovint s’ha utilitzat per entretenir[3] l’alumnat que distorsiona. Altres vegades, l’alumnat perd el temps cercant a internet i acaba per anar tan perdut que, en el millor dels casos, ja no sap què fa.[30] Situació molt freqüent en determinades metodologies considerades modernes.
No obstant això, l’ordinador[4] pot ser de gran ajuda al professorat. En l’opinió d’Escola Virtual, l’ordinador és una llibreta o quadern d’activitats moderna, amb capacitat de resposta, entre moltes altres virtuts.
Òbviament, des d’aquest punt de vista, la tecnologia allibera temps al docent, perquè ajuda al procés de regulació. Aleshores, disposa de més oportunitats per dedicar als alumnes que es troben amb una dificultat que requereix l’atenció del professorat.
Perquè l’ordinador sigui utilitzat amb aquesta finalitat, l’accés a internet ha d’estar restringint.[34] Els alumnes només han de poder accedir a les pàgines que li interessin al docent, i les activitats, que els estudiants desenvolupin, han d’estar perfectament guiades.
El mòbil no pot aconseguir aquest objectiu perquè no es pot controlar tan fàcilment. A part, les dimensions reduïdes de la pantalla dificulten treballar còmodament.
Pantalles i miopia
L’OMS pronostica que la meitat de la població mundial patirà trastorns visuals l’any 2050. El més freqüent serà la miopia.
Aquest defecte visual és deu a què els nostres ulls estan dissenyats per mirar lluny.
Per tant, el problema no és treballar amb les pantalles de l’ordinador —la distància és la mateixa que al full de paper—, sinó el temps que es passa mirant a aquesta distància.
Certament, aquest temps ha augmentat a causa de l’addicció als mòbils, ja que abans els alumnes no eren addictes al paper.
Per intentar pal·liar aquesta situació, els oftalmòlegs recomanen seguir la norma 20/20/20: descansar cada 20 minuts, mirant a 20 metres de distància durant 20 segons.